sábado, 29 de noviembre de 2014

Evolució TIC en la legislació educativa

En molts àmbits de la nostra societat s’han incorporat les tecnologies per innovar i millorar els serveis disponibles, com per exemple en el món sanitari o empresarial. En canvi, al sector educatiu no ha succeït el mateix. Els mestres actuals, afortunadament no tots, segueix desenvolupant metodologies molt similars als mestres dels nostres pares o inclús dels nostres avis. Ens ha costat introduir les noves tecnologies als centres i ens està costant encara més usar-los de manera constructiva amb metodologies innovadores que promoguin la cooperació i l’aprenentatge col·laboratiu. En aquesta entrada parlaré de com ha anat evolucionant la introducció de les TIC en la legislació educativa, que te part de la culpa del poc desenvolupament que han tingut les TIC als centres educatius a Espanya.

En el marc legal, tot va començar en la dècada dels vuitanta del s.XX, moment en el que els països més desenvolupats s’adonaren de la necessitat de formar als infants per l’ús dels ordenadors per les noves demandes de la societat en la que els hi tocaria viure. Així es van començar a introduir a les escoles, recursos, assignatures, formació pels mestres en la informàtica... així com diversos programes institucionals per introduir els infants al món de la digitalització i el processament de la informació. Però tot això va durar fins a la dècada del noranta del mateix segle, en el que la crisi econòmica provocà l’estancament de tots aquests avenços, arribant a la conclusió que els ordinadors no han provocat la revolució pedagògica esperada.

A continuació l’esquema que vam fer a classe sobre aquests programes institucionals finals s.XX.




Malgrat així al s.XXI s’ha intentat tornar a promoure aquesta tendència; a continuació l’esquema realitzat a l’aula sobre aquest període de temps.



Un dels programes que més èxit ha tingut ha estat Escuela 2.0 (promou entre molts altres aspectes el model un nen per ordinador=model 1:1). Llàstima que va acabant desapareixent amb la crisi econòmica i el canvi de partit polític a nivell estatal. A continuació l’esquema que vam realitzat a classe al respecte.


Es va fer un estudi sobre les valoracions, expectatives i informació del professorat sobre aquest programa i crida l’atenció que aquests en general no demanden el fet de planificar projectes o experiències entre centres de forma col·laborativa, una manera d’aprendre els uns dels altres,  entre tots i de tots. Llàstima no aprofitar aquesta metodologia tan poderosa.  

Per aconseguir usar les TIC per a la innovació pedagògica cal començar amb una PLA TIC, “un instrument de planificació integrat en el PE (projecte educatiu) que persegueix el desenvolupament del tractament de la informació i competència digital i la integració de les TIC com a eina didàctica en els processos d’ensenyament-aprenentatge” (Conselleria d’Educació, Universitats, Cultura i Esport del Govern de Canàries). Aquest Pla ha de tenir els objectius clars, ser viable i flexible, estar contextualitzat, consensuat i organitzat. A continuació l’esquema al respecte realitzat a classe.

  

El que ha provocat que tots aquests programes, esmentats anteriorment i altres no esmentats, no tinguin tant d’èxit és...

-        La falta de coordinació entre les comunitats autònomes, la falta d’un programa institucional promulgat per l’Estat per a tot el país, així com per la falta de col·laboració entre tots dos.

-          Els canvis continus de les lleis impedeix la evolució, avaluació, millora i innovació d’un pla educatiu, ja que canvien sense donar temps a detectar els resultats en els alumnes.

-          La falta de consens amb responsables de la educació per part dels polítics que promulguen les lleis. La falta de coneixement que tenen aquests últims sobre la educació provoca el fracàs de totes les lleis educatives.

-          Respecte al professorat, amb tot aquests anys es pot dir que existeix “voluntat de canvi i consciència de la rellevància pedagògica dels ordinadors. Però, aquestes actituds positives i creencies tampoc garanteixen que el professorat desenvolupi pràctiques educatives innovadores, constructives i de qualitat recolzades en l’ús de les tecnologies digitals” (Area, 2006). No cal oblidar que la formació del professorat i la seva figura “és un eix clau i substantiu en els processos  d’implementació exitosa de qualsevol política educativa” (Area, Sanabria, Vega, 2013), incloent les TIC, es clar.

Potser el problema està en el fet que “els ordinadors qüestionen tot el model d’ensenyament desenvolupat fins ara. Difícilment poden usar-se les tecnologies digitals amb els alumnes, sense renovar i innovar la metodologia i pràctica docent” (Area, 2006). La clau està en fer  un “canvi de xip” (Jordi Adell, 2014). Pareix que usem les TIC per fer el mateix que fèiem en la educació tradicional: en compte d’escriure a mà, escrivim en ordinador, en comptes de fer fitxes a mà les fem a ordinador; pareix que deixem a banda les oportunitats d'aprenentatge que proporcionen les TIC.

I efectivament encara no s’han integrat ni usat les noves tecnologies per innovar  i revolucionar la pedagògica a les escoles; no s’han utilitzat per fomentar l’aprenentatge col·laboratiu o “l’aprenentatge en xarxa” (Adell, 2014) (hi ha excepcions, es clar). Actualment amb la LOMCE (a la meva entrada de primer curspodeu llegir un anàlisi sobre les lleis educatives anteriors, aquesta no s’inclouja que encara no s’havia promulgat) hi ha un article dedicat a les TIC on tampoc es dóna  èmfasi en aquests dos punts. 

Per acabar, dir que a una conferència que vam assistir jo i les meves companyes de’n Jurjo Torres (aconsello visitar la seva web) parlava de “l’altre cara de la LOMCE”El fet és que hem d’anar en compte, per que amb aquesta nova llei, juntament amb el capitalisme i les lleis del mercat, el que es vol aconseguir és una societat on les persones siguin economistes, financeres, capitalistes, consumistes, etc. és un tema que m’espanta molt i em fica la pella de gallina ja que justament estem llegint La utilidad de lo inútil de Nuccio Ordine que l’aconsello molt. En el llibre ens transmet també aquesta idea de l’Estat i els polítics: de fer-nos fer activitats i tasques en les que no tinguem que reflexionar, pensar, arribar en acords, unir-nos i fer força i així debilitar-los... al fons tenen por de nosaltres, tenir por que acabem amb els seus plans. Segur que per això no els interessa fomentar el treball col·laboratiu i l’aprenentatge  en xarxa, ja que és la millor arma que tenim per una nova revolució educativa. 

Ho deixo aquí per avui, fins aviat!


Referències bibliogràfiques:
- Area M.; Sanabria A.L; Vega A.Mª (2013): Las políticas educativas TIC (Escuela 2.0) en las Comunidades Autónomas de España desde la visión del profesorado. Revista Científica de Tecnología Educativa. La Laguna (Espanya).

- Consejería de Educación, Universidades, Cultura y Deportes. Gobierno de Canarias: Orienaciones para la elaboración del Plan de Tecnologías de la Información y la Comunicación (PLAN TIC) en los centros educativos.


- Area Moreira M. (2006): Veinte años de políticas institucionales para incorporar las tecnologías de la información y la comunicación al sistema escolar. Universidad de la Laguna

viernes, 7 de noviembre de 2014

POSSIBILITATS I LIMITACIONS DEL SOFTWARE EDUCATIU



Bon dia,
Aquests dies hem estat tractant sobre els conceptes bàsics de multimèdia, i en conseqüència i en relació amb els nostres estudis (es clar) els softwares educatius (S.E, a partir d’ara). Segurament tots hem interactuat amb S.E en la nostra infantesa: tant a casa, per iniciativa dels pares, o a l’aula amb iniciativa del claustre docent de l’escola on assitiem. Introdueixo els esquemes realitzats a classe sobre tots dos temes esmentats:





En el meu cas recorda (i per que es va parlar a classe, la meva memòria no em permet molt més) el software de’n PIPO. Recordo estar en l’aula d’informàtica, on cada alumne hi jugava amb el seu ordinador. El que no recordo és si anàvem tot el grup-classe o només els infants que encara no dominàvem la llengua. Altres S.E que recordo són els que ens venien incorporats amb els llibres d’anglès.

Bé, en aquesta entrada voldria parlar de les possibilitats i limitacions que ens poden brindar els S.E. Els meus comentaris estaran influències sens dubte de les meves experiències pròpies.

Començant per les limitacions voldria dir que és una llàstima que la majoria de S.E estan dissenyats de manera simple amb gràfics senzills, pantalles simples, etc. Rarament veiem un S.E amb dissenys sorprenents similars als videojocs que tots hem jugat de petits, com per exemple en Super Mario. A més, el joc es sol centrar massa en els objectius educatius oblidant el fet “d’aprendre jugant” (Santos Urbina, 2000); no oblidem els interessos econòmics que hi ha al darrere, vendre el màxim de sowftares amb les mínimes despeses possibles. Un bon S.E “els criteris pedagògics han de tenir més pes que els criteris tècnics” (Jesús Valverde, 2007). Aquestes dues causes provoca que el joc sigui avorrit i no arribi a captar l’atenció dels infants. Jo, amb la meva pròpia experiència, puc dir que tots els softwares educatius amb els que he interactuat m’han resultat avorrits. Per això mateix, penso que es necessari el canvi cap a jocs educatius més divertits, que siguin vertaderament “jocs”. El curs passat na Paula, na Felisa i jo vam analitzar un videojoc educatiu descarregat de Google Play, en aquest es poden veure un gran quantitat de limitacions, errors, etc. deixo l’enllaç per els interessats.

Per altra banda, i tal com ja hem comentat a classe, “el ventall d’edats dels softwares educatius és molt ampli” (Urbina, 2000). Això provoca que els més petits es trobin amb una gran varietat de dificultats i els més grans s’avorreixin, mentre que un grup molt reduït seguirà els transcurs normal del disseny del software.  A més, seguint en les limitacions dels softwares és clar, penso que els hi donam un mal us. Poques vegades llegim les guies que venen incorporades, i com a conseqüència, les modalitats d’us que li podem aplicar al software són inadequades.

Per acabar amb les limitacions, dir que penso que és una llàstima que el jocs no permeten en gran mesura el desenvolupament de la creativitat. Els nens només podran usar el joc per fer el que ha estat dissenyat i programat pels editors i creadors del software. És una llàstima que no siguin més flexibles.

Pel que fa a les possibilitats, dir que n’hi ha moltíssimes en cas que el productor sigui un docent. Així doncs, el mestre pot dissenyar un software en base a les característiques i necessitats de la seva classe en concret, tant el seu nivell cognitiu com els estils d’aprenentatge que pugui haver en l’aula. No només això sinó que inclús pot fer una variant a un alumne concret amb algun tipus de dificultat d’aprenentatge, amb icones més grans, per exemple (això dependrà de les necessitats i capacitats de cada nen en concret). A més, també per fer que el joc sigui més divertit crear-lo en base als interessos dels infants. Si a una classe els hi agrada molt els insectes (com era la classe on vaig fer el pràcticum I el curs anterior), introduir aquest element al joc els hi motivarà més; quina emoció tant per a nosaltres com a docent així com per els alumnes. No només això, sinó que també es pot adaptar/crear un software d’un projecte que estem treballant a l’aula. Pel que fa als estils d’aprenentatge se’ls pot donar la possibilitat als infants de elegir com jugar: amb música, de forma més visual, etc. En definitiva es tracta de que sigui un programa “que s’ha adapti a diferents nivells de desenvolupament” (Urbina, 2000).; que, a més, també tenim la possibilitat de jugar amb la dificultat de joc segons les capacitats de la nostra aula, sempre augmentant aquesta de forma progressiva, és clar.

En conclusió, les TIC’s s’han d’introduir a les aules, és una realitat i un canvi que no li hem de donar l’espatlla. Jo, com a futura docent, penso que complementar els aprenentatges en la vida real amb sowftares educatius cerats per mi mateixa o per altres professionals però que s’adeqüin al meu grup-classe en concret (el seu nivell cognitiu, interessos, motivacions, etc.), serà molt més significatiu pels infants, ja que s’adapta a la societat en la que els hi ha tocat viure. El que si hem de tenir en compte és la fonamentació de l’autonomia, la manera en que tracta els errors el S.E (amb principis constructivistes i deixant-li temps a l’infant a pensar-se bé a resposta, poder reflexionar al respecte i autoavaluar-se a si mateix ), i sobretot, analitzar “el tipus d’experiències d’aprenentatge que proporciona el S.E.” (Valverde, 2007). A més, no cal oblidar avaluar el software en si; les llistes de control són una bona alternativa. Aprofito per incloure la entrada de na Felisa: Videojocs...tutelats: experiència reflexiva, per que penso que és molt fructífera i ens pot aportar diverses idees a l’hora de crear un software educatiu; també basada en la mateixa experiència del videojoc de Google Play que he comentat anteriorment. 

Referències bibliogràfiques:
- VALVERDE, Jesús: Módulo III. Evaluación de materiales didácticos multimedia.

VALVERDE, Jesús: Módulo I. Procedimiento básico para el diseño y producción de multimedia educativos.

URBINA, Santos: algunas consideraciones en torno al software para Educación Infantil. Edutec. Revista Electrónica de Tecnología Educativa. 2000